Drenatge Limfàtic Manual, Estètica, Informació, Tractaments corporals

Grassofòbia i altres fòbies

Fa alguns dies una actriu va ser atacada i ridiculitzada a les xarxes socials per participar en una entrega de premis sense estar prima, com tots els seus col·legues. Ningú va dir res del seu treball com a artista, que era pel que estava allà.

Hi ha moltes formes de discriminació social. Uns individus exclouen socialment altres per diverses raons: raça, religió, opinions. També per sexe o preferències sexuals, encara que ja no estigui de moda.

Es posa una etiqueta a les persones i amb això n’hi ha prou per veure-les com a inferiors (el que discrimina sempre es creu superior)

Darrerament l’etiqueta “gras o grassa” es posa molt i és de per vida. Des dels nens al col·legi, a la feina, a les relacions sentimentals i fins a la gent gran suporten el menyspreu d’altres. Es diu que els grossos són persones mancades de voluntat per solucionar el seu “problema”

Cert que hi ha obesitats mòrbides que han de ser tractades per un especialista en endocrinologia, però generalment no és així, només són estereotips culturals. Hi ha diversitat en la forma dels cossos. Cadascú és com és.

Els primers “grassòfobs” són els propis individus amb sobrepès, que creuen que només seran feliços quan aconsegueixin assemblar-se als models aprovats socialment. Pretenen perfeccionar els seus cossos per augmentar el seu valor social en obtenir el beneplàcit dels altres.

Alguns ho intenten sotmetent-se a dietes i exercicis diversos, obsessionant-se fins a arribar a patir trastorns alimentaris o a maltractar el seu cos en gimnasos amb entrenaments extrems. D’altres passen pel quiròfan per eliminar del cos les parts no desitjades.

A les botigues només hi ha roba per a persones primes, les altres són “talles especials”. L’exposició positiva de cossos massissos als mitjans de comunicació és inexistent. Als actors grassos només se’ls crida per a papers còmics. Familiars, veïns i “amics” són els primers a assenyalar els grossos, argumentant que és per la seva salut. La discriminació funciona a l’hora d’aconseguir un lloc de treball, una parella sentimental o companys de joc infantil. Tendim a una societat controlada i jerarquitzada en base a aparences superficials.

Això no sempre va ser així, n’hi ha prou de recordar els nus pintats per Rubens o Rembrandt per veure que l’ideal de bellesa era molt diferent. No fa tant de temps, en èpoques en què escassejava el menjar, els grassos de totes les edats estaven ben mirats, en especial els nadons. S’associava la seva forma corporal a la salut, perquè menjar molt era desitjable.

El pitjor del cas és que els opinadors del tema mai pensen per ells mateixos, s’acomoden al dictamen de la multitud, no dubten. Assenyalen, insulten, desqualifiquen usant els arguments del ramat per no ser deportats fora del cercle social.

Sembla que, per valorar-se a si mateixos, cal treure valor a d’altres: grassos, vells, homosexuals, pobres, malalts, pecadors, anormals, immorals i gent diferent a les normatives que marquen l’acceptació social dins de cada grup.

Les societats civilitzades sempre s’han dividit en classes jerarquitzades. Se suposa que mentre més amunt estàs, major nivell de felicitat. A la Roma imperial tots volien ser emperador, tot i el  risc de ser assassinats al poc temps per algun familiar per ocupar el lloc.

En resum: fem servir mitja vida per tractar d’agradar els altres i l’altra meitat criticant-los per sentir-nos superiors.

És un joc il·lògic que no ens fa més feliços ni millors. No us sembla que ja hem jugat prou?

Lluís Pifarré

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *